És el anomenat or blau. La columbita - tantalita o coltan, és un mineral del que s'extreu el metall tantalio (i columbitas o niobio), que es coneix des del segle XIX, però no va anar fins als anys 80 quan es van descobrir les seves enormes possibilitats com conductor (amb gran resistència a la calor) i pràcticament inoxidable (d'aquí el seu nom, de Tàntal, que no podia accedir a l'aigua), que han permès reduir les dimensions dels aparells electrònics: ràdios, mp3, telèfons mòbils, ordinadors, GPS, vehicles, satèl·lits, fins i tot implants mèdics i armes sofisticades, absolutament tot tipus de dispositius que vam utilitzar diàriament i que mouen el món avui dia.
Així que aquest metall (Tantali), desconegut per a la immensa majoria dels ciutadans, és un recurs estratègic mundial, tant per a governs com per a multinacionals de tot tipus, fins i tot més important que el petroli, ja que és imprescindible per a la fabricació de components electrònics.
Aquest mineral (Coltan), és escàs, i les reserves es troben repartides entre Austràlia (10%), Brasil (5%), Tailàndia (5%) i en la República Democràtica del Congo (80%). És en aquest últim país on es realitza una sagnant extracció del mineral, amb guerres que han causat 4 milions de morts des de 1994. Conflictes que han passat pràcticament distrets per a la majoria dels ciutadans del món.
En l'extracció del coltan s'utilitza a nens en condicions semi-esclavitut, per excavar fosses en el terra dels jaciments a la recerca de petits trossos de coltan, sense cap tipus de mesures de seguretat, pel que en cada ensulsiada queden enterrats sense que ningú pregunti per ells. CADA QUILO DE COLTAN COSTA LA VIDA DE 2 O 3 NENS. Però a més de la mort de nens directament relacionada amb l'extracció, està la situació del Congo, amb Rwanda i Uganda com triangle del conflicte. Aquest és un recurrent combat pel preuat metall, que està lluny de resoldre's malgrat reiterats intents, portant-se per davant vides sense valor per a la comunitat internacional, que poc ha fet per a garantir seguretat i democràcia en aquest polvorí, i que sembla més preocupada per que aquestes lluites no acabin amb els 700 goril·les que habiten el parc nacional de Viruga, on va desenvolupar els seus treballs la famosa zoòloga nord-americana Dian Fossey, interpretada en la gran pantalla per Sigourney Weaver en Goril·les en la boira.
Tan a persones com a animals, els hi fan mal i l’únic que aconsegueixen es destruir el nostre planeta, encara més del que poc a poc fem entre tos nosaltres...
No entenc com el govern ho pot permetre, no te justificació, es un mineral altament contaminant i no tindria que anar donant voltes pel món com si d’arròs es tractés, a mes a mes, si al govern els hi interessa tan aquest mineral, per que no es posen ella a excavar per extreure’l, no, han de posar a nens petits per que ho facin, realment això es ètic?
Aquesta situació s’hauria d’acabar per que poc a poc estem fent que el nostre apreciat planeta es quedi en res i això no es pot consentir.
Altres governs es tindrien que imposar al del Congo i tots els altres governs que fan ‘’la vista grossa’’ a aquesta situació, però em sembla que tots treuen comissió d’això.
Fins quan podem continuar permetent això? Podrem viure un cop en assabentem? Molta gent desconeix aquesta situació, i es tindria que fer saber a tothom i que la gent es consciencies de que tal i com vivim, som uns privilegiats.
Així que aquest metall (Tantali), desconegut per a la immensa majoria dels ciutadans, és un recurs estratègic mundial, tant per a governs com per a multinacionals de tot tipus, fins i tot més important que el petroli, ja que és imprescindible per a la fabricació de components electrònics.
Aquest mineral (Coltan), és escàs, i les reserves es troben repartides entre Austràlia (10%), Brasil (5%), Tailàndia (5%) i en la República Democràtica del Congo (80%). És en aquest últim país on es realitza una sagnant extracció del mineral, amb guerres que han causat 4 milions de morts des de 1994. Conflictes que han passat pràcticament distrets per a la majoria dels ciutadans del món.
En l'extracció del coltan s'utilitza a nens en condicions semi-esclavitut, per excavar fosses en el terra dels jaciments a la recerca de petits trossos de coltan, sense cap tipus de mesures de seguretat, pel que en cada ensulsiada queden enterrats sense que ningú pregunti per ells. CADA QUILO DE COLTAN COSTA LA VIDA DE 2 O 3 NENS. Però a més de la mort de nens directament relacionada amb l'extracció, està la situació del Congo, amb Rwanda i Uganda com triangle del conflicte. Aquest és un recurrent combat pel preuat metall, que està lluny de resoldre's malgrat reiterats intents, portant-se per davant vides sense valor per a la comunitat internacional, que poc ha fet per a garantir seguretat i democràcia en aquest polvorí, i que sembla més preocupada per que aquestes lluites no acabin amb els 700 goril·les que habiten el parc nacional de Viruga, on va desenvolupar els seus treballs la famosa zoòloga nord-americana Dian Fossey, interpretada en la gran pantalla per Sigourney Weaver en Goril·les en la boira.
Tan a persones com a animals, els hi fan mal i l’únic que aconsegueixen es destruir el nostre planeta, encara més del que poc a poc fem entre tos nosaltres...
No entenc com el govern ho pot permetre, no te justificació, es un mineral altament contaminant i no tindria que anar donant voltes pel món com si d’arròs es tractés, a mes a mes, si al govern els hi interessa tan aquest mineral, per que no es posen ella a excavar per extreure’l, no, han de posar a nens petits per que ho facin, realment això es ètic?
Aquesta situació s’hauria d’acabar per que poc a poc estem fent que el nostre apreciat planeta es quedi en res i això no es pot consentir.
Altres governs es tindrien que imposar al del Congo i tots els altres governs que fan ‘’la vista grossa’’ a aquesta situació, però em sembla que tots treuen comissió d’això.
Fins quan podem continuar permetent això? Podrem viure un cop en assabentem? Molta gent desconeix aquesta situació, i es tindria que fer saber a tothom i que la gent es consciencies de que tal i com vivim, som uns privilegiats.
